dilluns, 4 de gener del 2010

"Alfabet" Josep Palàcios (empúries)

LITERATURA EN MAYUSCULES: Amb la tria d’alfaBet, decideixo escollir un d’aquells llibres que podem classificar en la categoria dels oblidats, dels injustament oblidats i en conseqüència ens trobem davant una obra minoritària i de culte.

No se si en el moment de la seva publicació (1989) el llibre va tenir més o menys rellevància, més enllà del usual i reduït cercle de lectors, que tenen la virtut i saben descobrir aquest tipus de llibres, jo el vaig descobrir al 2007, arran d’una critica que va apareixia en un suplement de cultura, i on parlant d’una altre obra feia referència a aquest llibre com a obra de culte.

Es tracta de un llibre críptic, format per narracions curtes, entre dues i quatre planes, tantes com lletres te l’alfabet i tres més, agrupades sota el nom d’esvaïments i que tanca el llibre. Donada la complexitat d’aquestes narracions, es d’agrair que a les planes finals l’autor a forma de guia de lectura ens explica quines intencions el van moure a l’hora d’escriure-les, cosa que en facilita la comprensió.

Es un llibre picat a escarpa i martell en la roca dura de la llengua, on el llenguatge es dut a la forja per treballar-lo al màxim, un llibre de difícil lectura, que requereix de tota l’atenció del lector, no es una lectura dirigida a l’esbarjo, tot al contrari es una lectura de concentració i reflexió on se’ns reclama el cinc sentits per afrontar-la.

La relectura d’un llibre, millor si és en el temps, es sempre un exercici recomanable, per poder descobrir aquelles propietats que en un primer moment ens havíem passat per alt o que en aquell moment, i fruit de la nostra experiència, no érem capaços d’advertir. Però en aquest cas i donades les seves característiques, aquest es un fet, al menys en el meu cas, que es torna indefugible. És un llibre que reclama la relectura per copsar-ne tots el matisos i detalls del seu tapís.

En definitiva, un altre llibre que em de mantenir en la memòria, que cal no oblidem, que cal que recuperem, que cal que descobrim:

“Els meus súbdits, que no haurien pogut oblidar-se de mi encara que haguessen volgut, els administrava amb la tirania de la bondat.”

“Jo no conec els mecanismes del cor humà. Sé que bat, però no sé què el fa batre, quin sentit, més enllà de l’atzar, determina les seues afeccions; en el meu, no hi he sabut mai llegir, per a estendre’n la relació, sinó un fred glacial. La meua experiència de la vida ha estat ben limitada, no m’han interessat mai el meus semblants. Entre els altres i jo, no s’ha establert mai cap lligam entranyable, ni tan sols com a confirmació de la solidaritat biològica. No he estat un revoltat, sinó un indiferent.”

“Havies comprès que el naixement de la llibertat s’originava, paradoxalment, en el fet que no hi hagués respostes per a determinades preguntes.”

“- tot i que, us ho advertesc, la candidesa, malgrat les aparences, mai no és ben intencionada, sinó assassina.”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada