diumenge, 12 de desembre de 2010

tens un racó dalt del món: Dobles parelles, de Montse Banegas

tens un racó dalt del món: Dobles parelles, de Montse Banegas: "Després d' Una dona incòmoda, Montse Banegas publica el segon llibre, Dobles parelles. En aquesta novel·la, l'autora de Flix caricaturitza p..."

dimarts, 7 de desembre de 2010

"Maletes perdudes" Jordi Puntí (empúries)

"La felicitat no existeix, només es desitja."

"Els humans som així: ens atreuen i emocionen les històries d'amor que neixen en les condicions més adverses, improbables i fins i tot absurdes, però oblidem que per cada final feliç, n'hi ha un milió que no prosperaran mai."

"Ens pensem que coneixem els que ens envolten i que podem preveure les seves emocions, però és tan sols un miratge. La vida interior d'una persona és el secret més impenetrable del món, una cambra cuirassada."

"Reduïm la vida a unes quantes paraules, la simplifiquem, però el seu sentit autèntic és complexitat, contradicció, incertesa."

"Ara entenem per fi el que les nostres mares han dit mil vegades. Quan arriba, ja se'n va. Quan se'n va, es queda."

divendres, 26 de novembre de 2010

"Lectures per a minuts" Hermann Hesse (angle editorial)

"La lectura sense amor, el saber sense respecte, la formació sense cor, és un dels pitjors pecats contra l'esperit."

"És possible que, després de l'afany de vivències, les persones no tinguin cap afany més fort que el d'oblidar."

"La consigna és: com més millor i com més ràpid millor. Això porta amb si cada cop més diversió i menys alegria."

divendres, 16 d’abril de 2010

"El vigilant en el camp de sègol" J.D. Salinger (edicions 62) [Trad. Ernest Riera i Josep M. Fonalleras]


"Si de debò voleu que us parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer, i com va ser la meva fastigosa infantesa, i què feien els meus pares abans de tenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc gens de ganes."

"I un colló que és un joc! Quin joc! Si ets a la mateixa banda que tots els guanyadors, després sí que és un joc, i tant, amb això estic d'acord. Però si ets a l'altra banda, on no hi ha cap guanyador, després què té de joc? Res. Cap joc."

"No faria res més tot el dia. Seria el vigilant en el camp de sègol. Ja sé que és una bogeria, però és l'única cosa que m'agradaria ser de debò. Ja sé que és una bogeria."

"Potser et penses que n'hi ha un, però quan hi arribes, quan no mires, vindrà algú i escriurà "Que et donin pel..." just sota dels teus nassos. Prova-ho alguna vegada. A vegades penso que, si em moro, i em foten en un cementiri, i tinc una làpida i d'això, dirà: "Holden Caulfield", i després l'any que vaig néixer i l'any que vaig morir, i després just a sota hi dirà:"Que et donin pel...". N'estic cent per cent segur, de fet."

Té gràcia. No expliqueu mai res a ningú. Si ho feu, començareu a trobar a faltar tothom."

diumenge, 14 de febrer de 2010

RESTAURANT: EL Far

Port de Pescadors
Passeig Marítim, 107
0880 Vilanova i la Geltrú

El lloc:


El menjar:




Els vins i caves:




Petit i acollidor restaurant al port de Vilanova, especialitzat en cuina basca i arrossos, cuina familiar, la de la Conxita, servei atent i proper, et fan sentir realment a gust. El dinar el vàrem començar amb uns plats per compartir: anxoves fregides com a Hondarribia, foie-gras mi-cuit a l'Armagnac fet a casa i Kokotxes de bacallà a la planxa, per seguir amb el segon,  plat estrella i objectiu del dinar, un deliciós "kogote" de lluç, per acabar amb el que crec és un típic postre de carnaval a Vilanova, merenga amb crema de taronja. Tot això acompanyat de vi blanc, negre, cava i rematat amb malvasia de Sitges entre altres licors. Un lloc molt recomenable.

dilluns, 25 de gener de 2010

"Camí de sirga" Jesús Moncada

EXILI SENSE RETORN: En un inici la seva lectura ha estat difícil, m’ha costat trobar el ritme i la cadència de la narració, però un cop trobat aquest compàs, la seva lectura flueix com les aigües del riu, i lluny de ser-ne una dificultat, és aquest un dels aspecte positius del llibre. També cal destacar-ne la riquesa de llenguatge, que trufa el text, recuperant un bon grapat de paraules en desús i oblidades.

L'obra que contradictòriament, es comença a fonamentar amb un ensorrament, tot seguit ens desplega un canemàs que va esfilagarsant amb tot un seguir d’anades i tornades temporals, personatges i situacions. Ens explica la historia d’un poble condemnat a desaparèixer sota les aigües. Una historia que té moltes més lectures que la local i que ens serveix per entendre millor els esdeveniment que es van succeir en el nostre pais, de principis de segle fins a finals de la dictadura franquista.

Ens descriu perfectament els efectes del pas del temps, de la fe que arrelada en els fets immutables, quan aquesta està arrelada en sorra movedissa, la no acceptació dels canvis que comporten els nous temps. 

En definitiva, de com el temps passa com l'Ebre, i com cap temps passat és millor o pitjor, sinó simplement temps que ja ha passat i que mai més tornarà a ser. De com canvien les coses al nostre voltant, de com es succeeixen els esdeveniments i de com sent les coses tant fàcils les podem fer tant difícils.

Un crit contra l’oblit, no un crit ple de ràbia, sinó un crit seré, respectuós, un crit d’avis contra l’oblit, contra la desmemoria, per tot aquell qui el vulgui escoltar. Un llibre que cal llegir, un llibre que cal recomanar, un llibre que no pot desaparèixer com el vell poble de Mequinensa sota les aigües de l’oblit:

"les pluges de tardor i primavera l’havien inflat, les ardorades estivals l’enflaquien, però les aigües no guardaven memòria de la batalla. La memòria era cosa del hòmens; ell, l’Ebre, era una força insensible als afanys d’aquella gent que li capturava els peixos, l’esgallava amb les quilles de les naus o trobava la mort en les seves entranyes fangoses i fredes."

"Esquelet polsegós del soldat, la calavera dins la qual no acabaven d'esmorteir-se els clamors de batalla, eren a l'altra banda d'una frontera d'on no volien deixar traspuar res. Abandonarien el passat entre les runes perquè el cerç l'escampés junt amb la pols de la vila assolada."

"Quan el riu va deixar, ningú no reconegué les restes de la nau; la rabior de la riada havia esborrat les lletres del tercer nom. El vell Neptú, avarat amb discursos, banderes i música al moll de les Vídues un dels dies esplendorosos de l'Edèn, era per sempre més una carcassa anònima de fusta morta."

dilluns, 18 de gener de 2010

"El professor d'història" Joan F. Mira

BONJOUR TRISTESSE: Brillant tancament de la trilogia emmarcada en la ciutat de València per Joan F. Mira, home que com el protagonista de la seva novel·la, professa conviccions fermes i passions declarades, un dels últims il·lustrats que resten, en lluita contra las superstició i el dogmatisme amb l’única arma útil en aquest casos, l’enteniment i la raó. Escriptor més de resurrecció que de passió de Crist. Un enamorat dels clàssics i del seu recordatori.

Aquest “El professor d’història”, és una crítica a l’home occidental modern, l’home contemporani i les seves obres, una crítica a la banalitat universal que ens rodeja i aquest relativisme modern amb el que es mesura i valora tot. Recuperant la passió de saber, passió que va configurar el pecat original.

Però no és només una crítica, sinó una reflexió, que s’allunya de les preguntes gastades, profunda del que va ser i ja no és, un últim intent d’entendre el món, tot el que ha passat i tot el que ha de passar. El passat humà i el coneixement d’aquest passat. Tot un exercici d’enteniment des de la més profunda de les fatigues i la més dura de les perplexitats. Un monòleg interior i reflexions per entendre el nou món que ens desconcerta.

En definitiva, arriben a la conclusió que l’únic que ens resta és el present i, en ell, la veritat del que va ser: només existeix l’eternitat. On el present és ja impecable ruïna futura.

Esperem que les generacions futures no ens preguntin pel que podíem haver fet i no hem fet?:

“La primera idea d’aquest primer dia de classe, i potser l’única important, és que si alguna vegada, en algun temps passat, havia estat possible comprendre el món, cosa d’altra banda ben dubtosa, ara certament no ho és.”

“Saben vostès quants llibres he llegit en la meua vida?: potser prop de cinc mil, i una quantitat incalculable de papers i d’articles. Saben vostès de què m’ha aprofitat? De res, o de molt poc.”

“de tota manera molts d’aquells protagonistes ficticis ja ocupen el poder que somiaven i ara tenen faringitis permanent i no canten cap himne.”

“No sé què cal pensar de tot i vostès tampoc no ho saben però almenys jo m’ho pregunte i vostès no, almenys jo sé que m’he quedat suspès en l’aire entre un temps que s’acaba i un altre que no ha començat o que si ha començat no m’interessa, almenys sé això i vostés no saben res.”

diumenge, 10 de gener de 2010

"El metall impur" Julià de Jòdar (proa)

ESPERANÇA I LLUITA: “El metall impurt” és el llibre amb el que Julià de Jòdar tanca la trilogia, “L’atzar i les ombres” trilogia que va encetar ara fa 10 anys, amb “L’angel de la segona mort” (1997), i va seguir amb “El trànsit de les fades” (2001).

El fet que “El metall impur” sigui l’última part de la trilogia no impedeix que aquest es pugui llegir de forma autònoma, ara bé, no estaria de més, haver llegit les dues parts anteriors. Cosa que suposo, jo encara no ho he fet, pot donar una visió més completa de la part dins del conjunt.

Aquest es un llibre difícil i dens, més de 400 planes, que requereix de la concentració del lector i n’exigeix una lectura a consciencia, aquesta es una característica volguda per en Julià de Jòdar, un fet diferencial de la seva escriptura, una manera per diferenciar-se de literatura més “comercial”, i la seva forma de mostrar-se com un escriptor de raça, exigent, compromès , que parla de coses reals, de coses que interessen a la gent. Tal i com diu ell mateix parlant del seus personatges: “procuro que tots tinguin cara i ulls i sentiments”

"El metall impur" és una crònica político-emocional-cultural de gent treballadora, vençuda, de barri industrial de l’època franquista. I són les experiències, en forma de viatge iniciàtic, del seu protagonista principal, Gabriel Caballero, el que servirà per configurar i donar forma a aquesta crònica d’època. Viatge iniciàtic que transita per diversos espais reals; la sortida de la casa materna cap a la fabrica situada a les afores del poble, el trànsit de la infantesa al món adult, el camí de retrobament amb els espais d’infantesa i la manera en que els tornem a veure...

Una de les coses que més m’ha agrada d’en Julià de Jodar, es el seu compromís, la manera com té de prendre part amb els seus personatges i les seves situacions i injustícies. No es un d’aquells autors neutre, que ni fan olor ni traspassen, ell és d’aquells baixen a l’arena amb totes les conseqüències, ell baixa i s’empastifa de fang, arriba amb les seves paraules fins al moll de l’os. Tot un exemple:

“la derrota davant la història lliga les vides amb més força que l'amor o l'ambició, els homes ploren per dintre la pèrdua del regne de l'esperança, les mai resignades dones criden contra un final imposat per la fredor de la indiferència, i la canalla renouera esclata com si la llum de cada nou dia sortís només per a ella al marge del deliri malenconiós dels grans.”

“És el passat, que li nega el futur, va pensar el Gabriel. I el seu present sorgeix del passat que no la deixa viure. Si no hi ha futur, no hi ha esperança ni lluita. I sense esperança ni lluita, no hi ha vida. El passat que escanya. Aquesta noia està escanyada. O pot ser morta.”

“fer creure el seu marit en ella, perquè ell se l'estimava, alhora que ella es deixava ajudar pel seu amant, a qui s'estimava. Tendresa i tristor. Vergonya pública i pudor privat.”

“com que el mal és insoluble, el temps és l'amo i senyor de tot i de tothom, els pacients suportaran l'espera i, als impacients, els tocarà d'esperar impacientment, l'esdevenir-se de les coses farà que l'esdevenidor arribi al seu pas regular, és massa tard per plànyer-se i massa d'hora per curar ferides...”

dilluns, 4 de gener de 2010

Girona, maig 2009


Posted by Picasa

"Alfabet" Josep Palàcios (empúries)

LITERATURA EN MAYUSCULES: Amb la tria d’alfaBet, decideixo escollir un d’aquells llibres que podem classificar en la categoria dels oblidats, dels injustament oblidats i en conseqüència ens trobem davant una obra minoritària i de culte.

No se si en el moment de la seva publicació (1989) el llibre va tenir més o menys rellevància, més enllà del usual i reduït cercle de lectors, que tenen la virtut i saben descobrir aquest tipus de llibres, jo el vaig descobrir al 2007, arran d’una critica que va apareixia en un suplement de cultura, i on parlant d’una altre obra feia referència a aquest llibre com a obra de culte.

Es tracta de un llibre críptic, format per narracions curtes, entre dues i quatre planes, tantes com lletres te l’alfabet i tres més, agrupades sota el nom d’esvaïments i que tanca el llibre. Donada la complexitat d’aquestes narracions, es d’agrair que a les planes finals l’autor a forma de guia de lectura ens explica quines intencions el van moure a l’hora d’escriure-les, cosa que en facilita la comprensió.

Es un llibre picat a escarpa i martell en la roca dura de la llengua, on el llenguatge es dut a la forja per treballar-lo al màxim, un llibre de difícil lectura, que requereix de tota l’atenció del lector, no es una lectura dirigida a l’esbarjo, tot al contrari es una lectura de concentració i reflexió on se’ns reclama el cinc sentits per afrontar-la.

La relectura d’un llibre, millor si és en el temps, es sempre un exercici recomanable, per poder descobrir aquelles propietats que en un primer moment ens havíem passat per alt o que en aquell moment, i fruit de la nostra experiència, no érem capaços d’advertir. Però en aquest cas i donades les seves característiques, aquest es un fet, al menys en el meu cas, que es torna indefugible. És un llibre que reclama la relectura per copsar-ne tots el matisos i detalls del seu tapís.

En definitiva, un altre llibre que em de mantenir en la memòria, que cal no oblidem, que cal que recuperem, que cal que descobrim:

“Els meus súbdits, que no haurien pogut oblidar-se de mi encara que haguessen volgut, els administrava amb la tirania de la bondat.”

“Jo no conec els mecanismes del cor humà. Sé que bat, però no sé què el fa batre, quin sentit, més enllà de l’atzar, determina les seues afeccions; en el meu, no hi he sabut mai llegir, per a estendre’n la relació, sinó un fred glacial. La meua experiència de la vida ha estat ben limitada, no m’han interessat mai el meus semblants. Entre els altres i jo, no s’ha establert mai cap lligam entranyable, ni tan sols com a confirmació de la solidaritat biològica. No he estat un revoltat, sinó un indiferent.”

“Havies comprès que el naixement de la llibertat s’originava, paradoxalment, en el fet que no hi hagués respostes per a determinades preguntes.”

“- tot i que, us ho advertesc, la candidesa, malgrat les aparences, mai no és ben intencionada, sinó assassina.”