dilluns, 25 de gener de 2010

"Camí de sirga" Jesús Moncada

EXILI SENSE RETORN: En un inici la seva lectura ha estat difícil, m’ha costat trobar el ritme i la cadència de la narració, però un cop trobat aquest compàs, la seva lectura flueix com les aigües del riu, i lluny de ser-ne una dificultat, és aquest un dels aspecte positius del llibre. També cal destacar-ne la riquesa de llenguatge, que trufa el text, recuperant un bon grapat de paraules en desús i oblidades.

L'obra que contradictòriament, es comença a fonamentar amb un ensorrament, tot seguit ens desplega un canemàs que va esfilagarsant amb tot un seguir d’anades i tornades temporals, personatges i situacions. Ens explica la historia d’un poble condemnat a desaparèixer sota les aigües. Una historia que té moltes més lectures que la local i que ens serveix per entendre millor els esdeveniment que es van succeir en el nostre pais, de principis de segle fins a finals de la dictadura franquista.

Ens descriu perfectament els efectes del pas del temps, de la fe que arrelada en els fets immutables, quan aquesta està arrelada en sorra movedissa, la no acceptació dels canvis que comporten els nous temps. 

En definitiva, de com el temps passa com l'Ebre, i com cap temps passat és millor o pitjor, sinó simplement temps que ja ha passat i que mai més tornarà a ser. De com canvien les coses al nostre voltant, de com es succeeixen els esdeveniments i de com sent les coses tant fàcils les podem fer tant difícils.

Un crit contra l’oblit, no un crit ple de ràbia, sinó un crit seré, respectuós, un crit d’avis contra l’oblit, contra la desmemoria, per tot aquell qui el vulgui escoltar. Un llibre que cal llegir, un llibre que cal recomanar, un llibre que no pot desaparèixer com el vell poble de Mequinensa sota les aigües de l’oblit:

"les pluges de tardor i primavera l’havien inflat, les ardorades estivals l’enflaquien, però les aigües no guardaven memòria de la batalla. La memòria era cosa del hòmens; ell, l’Ebre, era una força insensible als afanys d’aquella gent que li capturava els peixos, l’esgallava amb les quilles de les naus o trobava la mort en les seves entranyes fangoses i fredes."

"Esquelet polsegós del soldat, la calavera dins la qual no acabaven d'esmorteir-se els clamors de batalla, eren a l'altra banda d'una frontera d'on no volien deixar traspuar res. Abandonarien el passat entre les runes perquè el cerç l'escampés junt amb la pols de la vila assolada."

"Quan el riu va deixar, ningú no reconegué les restes de la nau; la rabior de la riada havia esborrat les lletres del tercer nom. El vell Neptú, avarat amb discursos, banderes i música al moll de les Vídues un dels dies esplendorosos de l'Edèn, era per sempre més una carcassa anònima de fusta morta."