"El professor d'història" Joan F. Mira

BONJOUR TRISTESSE: Brillant tancament de la trilogia emmarcada en la ciutat de València per Joan F. Mira, home que com el protagonista de la seva novel·la, professa conviccions fermes i passions declarades, un dels últims il·lustrats que resten, en lluita contra las superstició i el dogmatisme amb l’única arma útil en aquest casos, l’enteniment i la raó. Escriptor més de resurrecció que de passió de Crist. Un enamorat dels clàssics i del seu recordatori.

Aquest “El professor d’història”, és una crítica a l’home occidental modern, l’home contemporani i les seves obres, una crítica a la banalitat universal que ens rodeja i aquest relativisme modern amb el que es mesura i valora tot. Recuperant la passió de saber, passió que va configurar el pecat original.

Però no és només una crítica, sinó una reflexió, que s’allunya de les preguntes gastades, profunda del que va ser i ja no és, un últim intent d’entendre el món, tot el que ha passat i tot el que ha de passar. El passat humà i el coneixement d’aquest passat. Tot un exercici d’enteniment des de la més profunda de les fatigues i la més dura de les perplexitats. Un monòleg interior i reflexions per entendre el nou món que ens desconcerta.

En definitiva, arriben a la conclusió que l’únic que ens resta és el present i, en ell, la veritat del que va ser: només existeix l’eternitat. On el present és ja impecable ruïna futura.

Esperem que les generacions futures no ens preguntin pel que podíem haver fet i no hem fet?:

“La primera idea d’aquest primer dia de classe, i potser l’única important, és que si alguna vegada, en algun temps passat, havia estat possible comprendre el món, cosa d’altra banda ben dubtosa, ara certament no ho és.”

“Saben vostès quants llibres he llegit en la meua vida?: potser prop de cinc mil, i una quantitat incalculable de papers i d’articles. Saben vostès de què m’ha aprofitat? De res, o de molt poc.”

“de tota manera molts d’aquells protagonistes ficticis ja ocupen el poder que somiaven i ara tenen faringitis permanent i no canten cap himne.”

“No sé què cal pensar de tot i vostès tampoc no ho saben però almenys jo m’ho pregunte i vostès no, almenys jo sé que m’he quedat suspès en l’aire entre un temps que s’acaba i un altre que no ha començat o que si ha començat no m’interessa, almenys sé això i vostés no saben res.”