PERDEDORS: Feia temps que tenia aquest “El silenci dels arbres” a la pila de llibres per llegir, de fet l’havia començat i tot però no recordo per quin motiu en concret el vaig deixat, segurament no era el seu moment i es que estic segur que per a la lectura, com a tantes altres coses en aquesta vida, tot té el seu moment.
Doncs bé, al reprendre aquesta obra aquest cop vaig quedar enredat en les seves línies i el vaig tenir que llegir d’una tirada. Ara si era el seu moment!
Amb aquesta obra l’Eduard Márquez passa a encapçalar la meva llista personal d’autors més llegits i preferits, i és que l’escriptor barceloní em sembla un autor impecable, d’una prosa molt treballada i unes histories colpidores, sensibles i d’una gran qualitat.
“El silenci dels arbres” és un descripció, una reflexió sobre les sempre complicades relacions sentimentals i en aquest cas, emmarcades o complicades per una ciutat aïllada (no diu el nom de la ciutat però podria ser Sarajevo perfectament) i afectada per la guerra, i com dins aquest escenari de terror, mort i destrucció l'ésser humà intenta estimar i ser estimat, recordar i ser recordat pels éssers estimats i més propers, en definitiva, viure, que és crec, el que cerquem tots o si més no la majoria.
De com l’espècie humana se les empesca per sobreviure a les adversitats més adverses, en com s’inventa realitats més enllà de la que li toca viure per fer d’aquesta un món més acceptable. O simplement, malgrat les circumstancies, tancar els ulls i sentir el tacte i l’escalfor del cos de la persona estimada m’entres l’abracem amb totes les nostres forces per donar per un moment algun sentit a la vida.
Com diu al inici del llibre tot citant una frase de la poeta americana Elisabeth Bishop “L’art de perdre no és difícil d’aprendre”, pel que fa a mi en concret, en puc donar fe:
“T’has sentit mai atrapat? L’Ernest Bolsi deixa la gúbia damunt la taula i acarona la fusta amb la punta dels dits. Suposo que sí. Alguna vegada. Com tothom. Jo mai fins llavors. I no m’hauria imaginat que pogués ser una sensació tan anihiladora.”
“Voldria ser diferent. Ser capaç de viure sense tantes manies ni tantes pors. Veig les persones que m’envolten i les envejo. Tan decidides, tan convençudes del que fan... I jo sempre tan acoquinada. Tot em supera.”
“El que donaria perquè algú em vingués a treure d’aquí. Et puc ben assegurar que no faria res perquè es girés. Ni una paraula. I llavors, en sortir a l’aire lliure, m’hi abraçaria fins a oblidar-me de la por. Tant de bo fossis tu.”
un altre tresor de la nostra literatura contemporània. No et perdis l'oportunitat d'escoltar l'autor en algun dels clubs de lectura ue participi, perquè fa tota una lliçó de com escriure una novel.la
ResponElimina