dimarts, 29 de desembre de 2009

"El silenci del arbres" Eduard Márquez (empúries)


PERDEDORS: Feia temps que tenia aquest “El silenci dels arbres” a la pila de llibres per llegir, de fet l’havia començat i tot però no recordo per quin motiu en concret el vaig deixat, segurament no era el seu moment i es que estic segur que per a la lectura, com a tantes altres coses en aquesta vida, tot té el seu moment.

Doncs bé, al reprendre aquesta obra aquest cop vaig quedar enredat en les seves línies i el vaig tenir que llegir d’una tirada. Ara si era el seu moment!

Amb aquesta obra l’Eduard Márquez passa a encapçalar la meva llista personal d’autors més llegits i preferits, i és que l’escriptor barceloní em sembla un autor impecable, d’una prosa molt treballada i unes histories colpidores, sensibles i d’una gran qualitat.

“El silenci dels arbres” és un descripció, una reflexió sobre les sempre complicades relacions sentimentals i en aquest cas, emmarcades o complicades per una ciutat aïllada (no diu el nom de la ciutat però podria ser Sarajevo perfectament) i afectada per la guerra, i com dins aquest escenari de terror, mort i destrucció l'ésser humà intenta estimar i ser estimat, recordar i ser recordat pels éssers estimats i més propers, en definitiva, viure, que és crec, el que cerquem tots o si més no la majoria.

De com l’espècie humana se les empesca per sobreviure a les adversitats més adverses, en com s’inventa realitats més enllà de la que li toca viure per fer d’aquesta un món més acceptable. O simplement, malgrat les circumstancies, tancar els ulls i sentir el tacte i l’escalfor del cos de la persona estimada m’entres l’abracem amb totes les nostres forces per donar per un moment algun sentit a la vida.

Com diu al inici del llibre tot citant una frase de la poeta americana Elisabeth Bishop “L’art de perdre no és difícil d’aprendre”, pel que fa a mi en concret, en puc donar fe:

“T’has sentit mai atrapat? L’Ernest Bolsi deixa la gúbia damunt la taula i acarona la fusta amb la punta dels dits. Suposo que sí. Alguna vegada. Com tothom. Jo mai fins llavors. I no m’hauria imaginat que pogués ser una sensació tan anihiladora.”

“Voldria ser diferent. Ser capaç de viure sense tantes manies ni tantes pors. Veig les persones que m’envolten i les envejo. Tan decidides, tan convençudes del que fan... I jo sempre tan acoquinada. Tot em supera.”

“El que donaria perquè algú em vingués a treure d’aquí. Et puc ben assegurar que no faria res perquè es girés. Ni una paraula. I llavors, en sortir a l’aire lliure, m’hi abraçaria fins a oblidar-me de la por. Tant de bo fossis tu.”