diumenge, 21 de gener de 2018

“Contes despullats” Josep Palau i Fabre (Editorial Proa)


“LIANA estimada: que la més alta de les teves branques vingui a enfonsar-se, com un àspid voraç, sobre la meva boca!...” 
“No hi ha res que ens evoqui tant la mort com la visió d’un cor bategant. Cada pulsació tenim por que sigui la darrera, de tan viva que és.” 
“Perquè ara, de sobte, he comprès que l’estima, i jo vull morir estimant!” 
“perquè sap que no hi ha res que els homes perdonin menys als seus semblants que llur felicitat si no la poden compartir.” 
“Al cap i a la fi, tot aquest jovent que tracta d’oblidar és perquè ha perdut també la seva pàtria, que és la terra, un passat que és el de la humanitat i se sent sola en un paradís que s’acaba.” 
“Una llengua és molt més que un instrument utilitari. És un instrument convertit en organisme, i només un organisme coneix l’orgasme.” 
“-Perdó, pare Miquel: no diuen que quan serem al Cel anirem tots despullats?” 
“tot és simultani a tot, que no podem tocar cap punt de l’univers -o del saber, que en forma part- sense que automàticament no toquem i no impliquen tots els altres i que, per tant, la nostra ciència moderna i la nostra mandra ‘separada’ de considerar les coses era del tot errada i desviada des dels seus inicis. El nostre procedir mental ens havia dut a l’especialització actual, que era el camí del mal.”