divendres, 16 d’octubre de 2015

"Reparar els vius" Maylis de Kerangal (angle editorial) [Trad. Jordi Martín Lloret]


"Perquè el que han vingut a dir Goulon i Mollaret cap en una frase en forma de bomba de fragmentació: l'aturada del cor ja no és el signe de la mort; a partir d'ara el que la certifica és la suspensió de les funcions cerebrals. Dit d'una altra manera: si deixo de pensar deixo de ser. Deposició del cor i coronació del cervell: un cop d'estat simbòlic, una revolució"

"i ara la veu se li torna trànsfuga, s'ha unit a la Marianne, ha traspassat la membrana fràgil que separa els feliços dels desgraciats: espera'm."

"fills de finals dels anys seixanta, viuen en un racó del món on l'esperança de vida, elevada, no para d'allargar-se encara més, on la mort és sostreta a les mirades, esborrada dels espais quotidians, evacuada a l'hospital, on se n'encarreguen professionals."

"De seguida enfilen vies secundàries, no volen allunyar-se de l'hospital, només apartar-se del món, passar per sota de la línia de flotació d'aquell dia impensable, desaparèixer en un espai indeterminat, fibrós, en una infrageografia diàfana, a la imatge del seu abatiment."

",mesurant la bogeria que li creix a dintre, que els creix a tots dos, la bogeria com a única forma possible de pensament, com a única sortida racional d'aquest malson d'una magnitud desconeguda."

",arrasa el planeta i tot el que l'habita des del Big Bang fins als coets del futur, i remou el món sencer, aquest món que sona buit: aquest món desencisat."

",autòcrates d'una audàcia tremenda, paios coberts d'honors però plens de ràbia."