divendres, 22 d’abril del 2011

"Dues línies terriblement paral.leles" Francesc Grau i Viader


"A tots els diaris íntims podríem llegir-hi la mateixa misèria; a tots deu reflectir-hi el mateix cansament. I, no obstant això, ara que endevino una forma de viure -qui sap si de morir- encara pitjor, m'agafaria a la monòtona realitat anterior amb la mateixa fermesa amb què un nàufrag s'aferra a un clau roent."

"¿Hi ha quelcom més distant, més difícil de fer coincidir, que dues línies paral.leles per més properes que discorrin?"

"¡La guerra és així! S'ha de remarcar ben bé, cal destacar com un cas excepcional i estrany, el fet que dos homes s'abracin."

"¿A què deu ser degut que només sentim anomenar la pàtria quan es tracta de fer sacrificis? Jo cada vegada que en sento parlar m'entren tots el mals. No tinc memòria que en nom de la pàtria ens hagin donat mai res. Això m'ha creat un complex que em fa posar els cabells de punta cada vegada que me la retreuen."
"Jo ho comparo amb una mena de societat anònima els dirigents de la qual no es recorden dels accionistes a l'hora de repartir beneficis. Només hi pensen quan la societat està a punt de fer fallida i cal que tothom hi poso el coll."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada