"Pep lo Bitxo acarona amb el tou dels dits la pedra que porta a la butxaca dels pantalons, un còdol de riu quasi esfèric, llis i suau. L'encaixa a la badana flexible de cuir i tiba la goma del tirador. Entre les mates veu tremolar el conill. Lentament, allunya la forqueta del seu rostre pigat."
"El rierol que passa per darrere del ma Roig es congela cada matinada. Alguns bassals encara mantenen a mig matí una fina capa de gel transparent. La Valèria mira el reflex del seu rostre a la polida placa de gel. Un gos salta al seu costat"
"Mossèn Francesc Llop, nebot del Groc, escolta els pecats de la Josefa i els absol amb una penitència de parenostres, avemaries i rosaris. Però té alguna cosa més a dir-li."
"A primera hora del matí, el sogre del Groc deixa que els rajos tebis de sol de principis de febrer li acaronin el front."
"Què hi fas tu, ací, xiquet? Però... quina pinta! D'on surts? Sembles un fantasma. Entra, fill, entra..."
"Farta de llet, la criatura torna a adormir-se. L'Àngela es cobreix el pit i somriu al seu home. A Pep lo Bo li segueix agradant el seu cabell ros, encara que ara el vegi viat de canes."
"Ara m'adono que no voler perdre el record del seu rostre per sempre més ha engendrat aquesta novel·la."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada