"El metall impur" Julià de Jòdar (proa)

ESPERANÇA I LLUITA: “El metall impurt” és el llibre amb el que Julià de Jòdar tanca la trilogia, “L’atzar i les ombres” trilogia que va encetar ara fa 10 anys, amb “L’angel de la segona mort” (1997), i va seguir amb “El trànsit de les fades” (2001).

El fet que “El metall impur” sigui l’última part de la trilogia no impedeix que aquest es pugui llegir de forma autònoma, ara bé, no estaria de més, haver llegit les dues parts anteriors. Cosa que suposo, jo encara no ho he fet, pot donar una visió més completa de la part dins del conjunt.

Aquest es un llibre difícil i dens, més de 400 planes, que requereix de la concentració del lector i n’exigeix una lectura a consciencia, aquesta es una característica volguda per en Julià de Jòdar, un fet diferencial de la seva escriptura, una manera per diferenciar-se de literatura més “comercial”, i la seva forma de mostrar-se com un escriptor de raça, exigent, compromès , que parla de coses reals, de coses que interessen a la gent. Tal i com diu ell mateix parlant del seus personatges: “procuro que tots tinguin cara i ulls i sentiments”

"El metall impur" és una crònica político-emocional-cultural de gent treballadora, vençuda, de barri industrial de l’època franquista. I són les experiències, en forma de viatge iniciàtic, del seu protagonista principal, Gabriel Caballero, el que servirà per configurar i donar forma a aquesta crònica d’època. Viatge iniciàtic que transita per diversos espais reals; la sortida de la casa materna cap a la fabrica situada a les afores del poble, el trànsit de la infantesa al món adult, el camí de retrobament amb els espais d’infantesa i la manera en que els tornem a veure...

Una de les coses que més m’ha agrada d’en Julià de Jodar, es el seu compromís, la manera com té de prendre part amb els seus personatges i les seves situacions i injustícies. No es un d’aquells autors neutre, que ni fan olor ni traspassen, ell és d’aquells baixen a l’arena amb totes les conseqüències, ell baixa i s’empastifa de fang, arriba amb les seves paraules fins al moll de l’os. Tot un exemple:

“la derrota davant la història lliga les vides amb més força que l'amor o l'ambició, els homes ploren per dintre la pèrdua del regne de l'esperança, les mai resignades dones criden contra un final imposat per la fredor de la indiferència, i la canalla renouera esclata com si la llum de cada nou dia sortís només per a ella al marge del deliri malenconiós dels grans.”

“És el passat, que li nega el futur, va pensar el Gabriel. I el seu present sorgeix del passat que no la deixa viure. Si no hi ha futur, no hi ha esperança ni lluita. I sense esperança ni lluita, no hi ha vida. El passat que escanya. Aquesta noia està escanyada. O pot ser morta.”

“fer creure el seu marit en ella, perquè ell se l'estimava, alhora que ella es deixava ajudar pel seu amant, a qui s'estimava. Tendresa i tristor. Vergonya pública i pudor privat.”

“com que el mal és insoluble, el temps és l'amo i senyor de tot i de tothom, els pacients suportaran l'espera i, als impacients, els tocarà d'esperar impacientment, l'esdevenir-se de les coses farà que l'esdevenidor arribi al seu pas regular, és massa tard per plànyer-se i massa d'hora per curar ferides...”