dijous, 31 de desembre de 2009

"El teorema de Almodóvar" Antoni Casas Ros (seix barral)


AL CENTRE DEL BUIT, HI HA UN ALTRE FESTA: En un primer moment em va atreure l’aurèola de misteri que envolta aquesta obra i especialment al seu autor, Antoni Casas Ros, però més enllà d’aquest germen, que en va produir l’aproximació, de la seva lectura en sobresurt un llibre memorable.

Es una novel·la breu, molt ben escrita, que ens parla se la soledat, del fet d’apartar-nos voluntàriament de la vida, de la vida que es considerada com la normal, de la por de retornar a la normalitat i deixar l’excepcionalitat que ens fa especials i com a tal ens por servir per gaudir de la vida d’una forma més autentica, i de com el protagonista troba refugi en l’amor i el sexe per un transsexual, que en certa manera l’allibera del pes de l’existència i l’hi obre nous camps en la vida.

Una gran novel·la sobre l’amor i de l’amor, entès aquest més enllà del gènere que tingui l’altre persona, centrant l’atenció únicament en allò que importa, que és la persona, independentment que aquesta sigui “una dona amb polla”.

De l’amor i l’atracció en estat pur, per la pell de l’altre, per abraçar a l’altre, per compartir l’espai i el temps amb l’altre, en definitiva, per tenir algú estimat a qui poder abraçar cada nit al llit per sobreviure a tota aquesta grisor que ens envolta.

En resum passió, sexe, sang i soledat, com podeu anticipar la vida mateixa:

“Las matemáticas no son una ciencia exacta, es lo que me fascina. Me gustaría poner en una ecuación el deseo, la creatividad, la audacia, el miedo, la intrepidez o la soledad.”

“Dos días después, se fue, pero yo sabía que sólo podemos perdonar ciertas cosas a quienes nunca volveremos a ver. El perdón, en ocasiones, no soporta la proximidad.”

“Siempre se enamora uno de la forma, pero la forma no es sino la apariencia de otra cosa distinta. ¿por qué no puede uno enamorarse de la esencia? Me consuelo pensando que la forma revela la esencia y que la esencia ama la forma.”

“Me da miedo convertirme en un ser normal. No tener ya ningún pretexto para vivir al margen del mundo.”

“Lo único que me produce un escalofrío continuo es la escritura. El sexo es poderoso, aporta la invasión, el olvido, las sensaciones extremas, el silencio por fin recobrado.”

dimarts, 29 de desembre de 2009

"Incerta glòria" Joan Sales (club editor)


VIDA I VERITAT: Que aquestes alçades de la pel·lícula us vingui a parlar ara de l’obra d’en Joan Sales “Incerta glòria”, em sembla d’un atreviment que només es dona, si com jo, viviu en la ignorància literària, i per què dic això, doncs perquè jo no en coneixia ni la seva mínima existència fins que en vaig veure un gran pila groga pila d’exemplars, em van cridar l’atenció, vaig llegir-ne la contraportada i sens dubtar-ho el vaig comprar i llegir.

Només en puc dir, gloriosa literatura, un monument literari, d’aquest barceloní, catalanista i liberal, contrari als anarquistes i catòlic. Editor, entre altres, de “La plaça del Diamant”. “Incerta glòria” es una explicació, una descripció, per preservar de l’oblit, de la confusió tot allò que fou la seva experiència, el drama viscut per Catalunya d’ençà del 36. Però no es una novel·la de guerra, sinó que aquest serveix de teló de fons, la guerra surt perquè hi havia guerra.

I sobre aquest teló de fons, en Joan Sales, en basteix una narració de sentiment, sentiments íntims i història moral complexa, que és el significat últim d’aquesta obra sense trair la funció última de l’escriptor com a testimoni de la veritat. Tota un reflexió profunda, sobre el sentit i dificultats de la vida, i com l’amor l’il·lumina.

Així com en el llibre “La isla” d’en Giani Stuparich, trobem una narració curta que explica moltes coses, i pot ser el germen d’una narració molt més extensa, però es limita en la potencia de la brevetat, en “Incerta gloria” trobem la realització, l’acte d’aquesta potencia transformat en aquesta monumental obra que recomano profundament, on cada plana es d’un gaudiment i d’una bellesa esclatants.

Quina pena que per escrita en català visqui als marges de la literatura universal:

“Ja ets prou gran per saber-ho: l’entrada obscena, la sortida macabra. L’entrada gratis, la sortida a garrotades. Creu-me: val la pena de llançar un gargall ben espès i amb tota la fúria mentre encara hi som a temps.”

“A tu t’agrada dir estirabots; no t’adones del mal que unes paraules poden fer. Unes paraules que se’ns escapen, que deixem caure a la impensada, poden obrir un pou als peus d’un altre; un pou sense fons –i potser l’altre pateix de vertigen...”

“Una vegada em deia que si aquesta guerra durés prou temps, al capdavall ens trobaríem que tots els soldats republicans s’havien passat als feixistes i viceversa.”

“Fugiu ben lluny de mentida negra, però també de mentida roja; la Mentida és la reina d’aquest món i ens sotja pertot sota els colors més impensats. La Veritat és amor i en això la coneixereu sempre; no vulgueu res amb l’odi, que és el pare de la Mentida.”

“Si poguéssim fer eterns tals i tals moments que se’ns escapen... el món seria meravellós... Perquè la felicitat no es troba pas en les coses, sinó en l’amor; i l’esperit de riquesa neix del buit, que tractem d’omplir amb coses a falta d’amor.”

“i tot això va començar un diumenge que s’anunciava tan tranquil... Per la finestra del meu dormitori, oberta de bat a bat entrava l’alè de la canícula.”

"Llibre del desassossec" Fernando Pessoa (quaderns crema)


AQUÍ HO TROBAREU TOT: Es port llegir en la contraportada d’aquest llibre, que Pessoa hi va treballar durant tota la vida, i jo com a lector gairebé en gasto una de sencera per llegir-lo. Exagero, però si que us puc assegurar he tingut sis anys aquest llibre sobre la tauleta de nit, com un membre més de la família, i el que va començar com una mena de trio, desprès de tant temps ja només era una parella (el llibre i jo) i un cop finit, només quedo jo.

No he tingut el llibre tant de temps sobre la tauleta perquè no m’hagi agradat, tot al contrari, només el podia prendre a petits glops, i ara us faré un altre petita confessió en públic, aquest es un dels llibres que millor retrata la meva manera de pensar i la meva personalitat, i aquest fet fa por, que em pugueu conèixer per via d’un llibre. Centrar-se resideix

Mireu si m’ha agradat, que normalment llegeixo amb un llapis a la ma, per subratllar aquelles frases que mes m’agraden i prendre notes al marges, doncs en aquest cas hauria d'haver subratllat el noranta per cent del text i omplir el marges de notes.

De fet, i gracies al seu format de dietari, és una obra que podreu tenir-la molt de temps, anar i venir de les seves planes, assaborir-ne lentament de les seves paraules i les seves evocacions, sense pressa sense meta i es que una obre que s’ha escrit al llarg de tot una vida, no pot ser llegida en menys temps.

Entre moltes de les seves virtuts ni hi torbareu l’alegria (és un llibre trist, un gemec com diu el mateix autor), ni molt menys, però jo tampoc ho classificaria com un llibre pessimista i gris, tot al contrari, crec que denota unes terribles ganes de viure la vida i cridar que malgrat tot val la pena, que no ens queda més remei participar de l’obra, ja sigui com actor o com a simples espectadors, això ho triem nosaltres, però independentment de la nostra elecció, que gaudim de la mateixa.

Declaro públicament a Pessoa i el se “Llibre del desassossec” com a llibre de capçalera, i el consultaré freqüentment abans de prendre decisions, quan necessiti reflexionar:

“Visc sempre en el present. El futur, no el conec. El passat, ja no el tinc.”

“És l’error central de la imaginació literària: suposar que els altres són nosaltres i que han de sentir com nosaltres.”

“En la vida d’avui, el món només pertany als estúpids, als insensibles i als agitats. El dret a viure i a triomfar es conquereix avui quasi amb els mateixos procediments amb què es conquereix l’ internament en un manicomi: la incapacitat de pensar, la amoralitat, i la hiperexcitació.”

“Alguns de nosaltres s’han estancat en la conquesta del quotidià, vils i baixos cercant el pa de cada dia, i volent obtenir-lo sense la feina sentida, sense la consciència de l’esforç, sense la noblesa de l’assoliment.”

“Ajorna-ho tot. No s’ha de fer mai avui allò que es pot deixar de fer també demà. Ni tan sols és necessari que es faci res, demà o avui.”

"El silenci del arbres" Eduard Márquez (empúries)


PERDEDORS: Feia temps que tenia aquest “El silenci dels arbres” a la pila de llibres per llegir, de fet l’havia començat i tot però no recordo per quin motiu en concret el vaig deixat, segurament no era el seu moment i es que estic segur que per a la lectura, com a tantes altres coses en aquesta vida, tot té el seu moment.

Doncs bé, al reprendre aquesta obra aquest cop vaig quedar enredat en les seves línies i el vaig tenir que llegir d’una tirada. Ara si era el seu moment!

Amb aquesta obra l’Eduard Márquez passa a encapçalar la meva llista personal d’autors més llegits i preferits, i és que l’escriptor barceloní em sembla un autor impecable, d’una prosa molt treballada i unes histories colpidores, sensibles i d’una gran qualitat.

“El silenci dels arbres” és un descripció, una reflexió sobre les sempre complicades relacions sentimentals i en aquest cas, emmarcades o complicades per una ciutat aïllada (no diu el nom de la ciutat però podria ser Sarajevo perfectament) i afectada per la guerra, i com dins aquest escenari de terror, mort i destrucció l'ésser humà intenta estimar i ser estimat, recordar i ser recordat pels éssers estimats i més propers, en definitiva, viure, que és crec, el que cerquem tots o si més no la majoria.

De com l’espècie humana se les empesca per sobreviure a les adversitats més adverses, en com s’inventa realitats més enllà de la que li toca viure per fer d’aquesta un món més acceptable. O simplement, malgrat les circumstancies, tancar els ulls i sentir el tacte i l’escalfor del cos de la persona estimada m’entres l’abracem amb totes les nostres forces per donar per un moment algun sentit a la vida.

Com diu al inici del llibre tot citant una frase de la poeta americana Elisabeth Bishop “L’art de perdre no és difícil d’aprendre”, pel que fa a mi en concret, en puc donar fe:

“T’has sentit mai atrapat? L’Ernest Bolsi deixa la gúbia damunt la taula i acarona la fusta amb la punta dels dits. Suposo que sí. Alguna vegada. Com tothom. Jo mai fins llavors. I no m’hauria imaginat que pogués ser una sensació tan anihiladora.”

“Voldria ser diferent. Ser capaç de viure sense tantes manies ni tantes pors. Veig les persones que m’envolten i les envejo. Tan decidides, tan convençudes del que fan... I jo sempre tan acoquinada. Tot em supera.”

“El que donaria perquè algú em vingués a treure d’aquí. Et puc ben assegurar que no faria res perquè es girés. Ni una paraula. I llavors, en sortir a l’aire lliure, m’hi abraçaria fins a oblidar-me de la por. Tant de bo fossis tu.”

"Verde agua" Marisa Madieri (minúscula)


L’ESFORÇ DE CREIXER I LA PENA D’EXISTIR: Novel·la d’exili, entrada en l’edat adulta i vida. D’aquelles obres on no passa res i on passen moltes coses, o millor dit passa tot. Novel·la que té la gran virtut de dir molt amb poc, d’una forma impecable, amb una prosa poètica.

Pàgines de nostàlgia del passat , del que va ser i és i no tornarà, por al futur incert, temor als canvis que ens te preparats la vida, resignació al fets inalterables, existència de pacient espera, fuga de la realitat en ens envolta a la força, la obscuritat dels fets, el consol en els altres i la serenitat com a protecció.

Un altra joia d’aquesta minúscula editorial, que no deixa de sorprendre’m per la qualitat de les obres que publica, pots comprar qualsevol de les seves obres sense referències prèvies, amb la certesa d’endinsar-te en gran relat.

Com diu l’autora, els anys passen despresa, però no tingueu por del temps que només s’endu per davant a els individus, les coses i el fets es mantenen:

“En cada palabra dada y recibida, en cada gesto y pensamiento, en cada fragmento incluso breve y casual de nuestra existencia y de la de los otros, hay algo de precario y algo de ineluctable, de caduco y de indestructible.”

“Los miro y me parecen aún indefensos y quisiera poder asumir la carga de dolor que la vida les reserva, a ellos como a todos. De algún modo, me siento responsable de su felicidad y me pregunto si han recibido las armas y los instrumentos necesarios para hacer elecciones conscientes, para ser aguerridos en las pruebas, fuertes en las desilusiones, generosos en el éxito, para amar y vivir en el significado.”

“Retomé mi vida de siempre en el internado, hecha de estudio, de obediencia y de sombra. Tanbién de resignación, como si al fin hubiera entendido un antiguo secreto, que toda la vida era una larga, paciente espera.”

"El viento ligero en Parma" Enrique Vila-Matas (sextopiso)


 

“Hay algún malentendido, y ese malentendido será nuestra ruina”

 
“Y la literatura, finalmente, trata de eso, del hombre, de la vida, de la muerte, del amor, de los celos, de la envidia, de categorías que pertenecen a todos”.

 
“Siempre me había dicho que si la vida no tiene sentido tampoco lo tiene leer”

 
“Soy consciente de que todo cuanto la literatura puede enseñarnos (creo que lo decía un clásico, no sé cuál) no son métodos prácticos, sino sólo las posiciones”

 
“cada instante era puro y pleno presente, sustentado en sí mismo, completamente dueño de su propio ahora, ajeno a cualquier antes y después, acabado y entero de por sí.”

 
“Lo suyo era un asfalto mojado por la lluvia, mirar cómo pasan los trenes y sentir el viento de sus voces no serviles.”

 
“porque escribir es corregir la vida –aunque sólo corrijamos una sola coma al día-, es lo único que nos protege de las heridas insensatas y golpes absurdos que nos da la horrenda vida auténtica”